Fa uns anys va haver un llibre que em va marcar. Em va marcar perquè en algunes pàgines veia les meves pròpies paraules reflectides en ell. La meva filosofia de vida, el perquè del meu esforç, la voluntat de fer coses i no saber perquè, la soledat, sobretot la soledat… Quan vaig llegir aquestes paraules va ser com una confirmació del que jo era, com el somriure d’aquella noia que tant t’agrada però que no gosaries invitarla a anar al cinema per la por absurda a no tornar-la a veure i, que de sobte, un dia et saluda i et somriu.
De tant en tant, quan dubto i temo avançar, em torno a llegir aquestes pàgines, intentant trobar alguna cosa que encara no hagi advertit, intentant trobar una confirmació del que sóc, del que era, del que seré. I és que, de vegades, quan ens sentim sols i creiem que mai apareixerà aquell algú que tots esperem que aparegui: si tú, la que s’amaga. O quan creiem haver trobat algú però no sabem ben bé qué fer, perquè tenim por a somiar impossibles, perquè tenim por al rebuig, a l’angoixa… busquem refugi en les pàgines del llibres, buscant alguna veritat que ara, amb nous ulls, potser podem esbrinar.
Espero que us agradi…
Ràbia. Jordi Sierra i Fabra. Part del Capítol 5.
Diferent.
Sóc diferent.
M’agrada ser diferent, vull ser diferent, veure’m diferent, sentir-me diferent. No vull que em posin un número, ni que em donin ordres. No vull que m’anul·lin, ni formar part de la massa. Vull ser jo, perquè jo sóc tot el que tinc. Haig de viure amb mi mateixa tota la vida. Les meves mans, el meu cor, els meus sentiments, el meu cap, és el que m’acompanyarà fins al final. No vull arribar a la vellesa i preguntarme què he fet o, encara pitjor, què no he fet i perquè. Vull morir satisfeta. Vull saber que he existit.
No sé perquè sóc així. I tant me fa. No sé d’on ve tanta ansietat, ni per què em bull la sang, ni per què vull ser escriptora quan ningú de la família ho ha estat, ni perquè estimo tant la música i somio tenir éxit com a cantant. No sé res, ni m’importa. Tant me fa entendre el perquè de tot plegat. Vull ser. Sé que la comprensió arribarà més tard, i si no arriba…mira, mala sort.
L’altre dia vaig llegir una frase preciosa que em va emocionar, i que defineix la manera com jo entenc tot això, la vida, el món. Deia: Hi ha algú, en algun lloc, que està fent alguna cosa, no sabem ben bé què. És pura filosofia. És la millor definició de moltes coses que mai hagi sentit. És Déu.
Però ser diferent té un preu. La incomprensió dels de casa, ni més ni menys; les mofes dels companys de classe; la soledat. Sobretot, la soledat.
[…]
L’ésser humà s’alimenta del que somia, del que viu, del que espera, del que intueix, del que veu, del que desitja. No arriba a estar mai satisfet, no es rendeix mai, no plega mai. Només l’atura la mort. És un animal en trànsit constant, que es renova perpetuament en la ignorància, candidad clandestí a l’oblit i a la recerca infructuosa de la seva dimensió. L’ésser humà viu per intentar coses, no per consumar-les, per esforçar-se a entendre-ho tot, no per saber l’origen d’aquest esforç. L’ésser humà s’alimenta d’esperances.
[…]
En John Lennon, el meu John, va dir una vegada: “Jo era diferent. Per què no ho volien veure?”
