Summer 2008

Summer. Ohh, summer…

Este verano ha sido diferente. Quizás es que me siento un poco más grande, más maduro, más algo, no sé, algo ha cambiado. Quizás porque creo que éste será mi año, sí, I see the light just there on the horizon, I wanna follow it, no, i’m gonna follow it. Podría explicar muchas cosas, lo genial que fue participar como voluntario en el Euroscience Open Forum, el montón de gente genial que conocí… La gente que ha aparecido nueva y que me ha hecho cambiar…esto va por vosotros. Pero tampoco me olvido de la gente que ya conocía y que me ha ayudado a seguir adelante. Esto va por todos. Gracias.

Éste es el verano en el que he decido empezar dos carreras: Telecos y física. Éste es el verano en el que he decido no decir no a mis sueños. Éste es el verano en el que he decidido que haré lo que sea para entrar en la école polytechnique. Éste es el verano en el que he decido no decir nunca no a mis sueños. Éste és mi verano.

Sometimes…I believe I can fly. But when you fly, there is always the possibility to fall. To fall is part of life, but what makes the difference is to stand up. I commit myself to that principle. I’ll make the world see the light, that light that is beggining to shine. I’m sure of that, I can see it now, for the first time. It is my time. I’m gonna give them something anybody has given. I’m gonna give it all, my passion, my strenght, my decission, my drive. I will change and change till I’m good enough for everything I want, i’m gonna be better and better day after day. I will change myself in order to achieve my dreams though i don’t want to loose who I am, what i’ve been. What it makes to be myself, that, will be forever in that place we call heart, I don’t want to forget who I am, and from where I came. I’m going to follow my principles to became better. I’m going for the moon, but ohh god, I will work and work, I promise, I will do it, i will give all I have.

Para todos aquellos soñadores que todavía creen en sí mismos, para todos aquellos que no dijeron no a su sueño, para todos aquellos que seguirán perseverando hasta el final…por vosotros, para vosotros…

Siento no haber escrito mucho. Ha sido un verano intenso. No sé si escribiré más a menudo o no. He decidido vivir mi vida al máximo a partir de ahora. En todos los sentidos. Así que no extrañéis que me tome un tiempo en escribir cosas. Pero a los que me leéis, a los que me conocéis, a los que me conoceréis… Gracias, aunque no sepáis por qué, gracias.

3 Comments

  1. Jur
    Posted Septiembre 5, 2008 at 10:00 pm | Permalink

    Arribem al final d’un cicle Quim, perquè en comences un altre.

    Deixa’m, ara, per un moment, tornar al principi: al primer post que et vaig fer, quan et vaig començar a conèixer a través de pensaments escrits en un blog, aquest blog.

    Era el 20 de Novembre del 2007.

    Sí, Quim, no fa ni un any.

    Era el primer, i segurament serà el meu últim comentari. Perquè la resta, què et sembla si te’ls fagi mirant-te els ulls?

    Deia així el primer post:

    Vaig llegir en un llibre, que parlava de l’adolescència:

    “L’ésser humà s’alimenta del que somia, del que viu, del que espera, del que intueix, del que veu, del que desitja. No arriba a estar mai satisfet, no es rendeix mai. Només l’atura la mort. És un animal en trànsit constant, que es renova perpètuament en la ignorància, candidat clandestí a l’oblit i a la recerca infructuosa de la seva dimensió. L’ésser humà viu per intentar coses, no per condumar-les, per esforçar-se a entendre-ho tot, no per saber l’origen d’aquest esforç.

    L’ésser humà s’alimenta d’esperances”

    A totes les etapes de la vida, davant de totes les situacions… No et meravella la nostra condició humana?

    *No deixis de somiar*
    ______________________________________________

    Avui ja fa 9 mesos d’allò. I saps? T’escric exactament el mateix. Perquè no és ràbia això que sentim, Quim. És energia.
    Energia davant del món, davant de la vida.
    Perquè ho podem tot.

    TOT.

  2. Anónimo.
    Posted Noviembre 22, 2008 at 12:09 pm | Permalink

    Vaya, si el optimismo fuese comida, “jur” podría alimentar ella solita La República Democrática del Congo durante un año entero (como mínimo).

    ¿Podrías decirme cuántos adolescentes (incluso personas adultas) conoces que respondan a esa descripción?

    No pongo en duda que su naturaleza sea realmente esa (tengo una fe infinita en las posibilidades del ser humano), me refiero a si viven o no conforme a esa naturaleza.

    “Per esforçar-se a entendre-ho tot”. En fin, bonito discurso. Ojalá los congoleños no pasaran hambre.

    PS: es rabia, voluntad de poder, energía, resentimiento, indignación, coraje… es desprecio y bondad, es amor e indiferencia, es odio y compasión… es hambre, sed y toneladas de instinto… y mucho vacío… es… es un individuo que vive la vida.

  3. Posted Septiembre 16, 2009 at 3:26 pm | Permalink

    Спасибо. было очень интересно.

Post a Comment

Your email is never published nor shared.